APEU,SANT ANTONI ALBOCÀSSER

La festa de sant Antoni és, amb la de sant Joan, una de les més arrelades de la nostra cultura. Al País Valencià fou introduïda, evidentment amb la conquesta i la paulatina arribada de pobladors catalans –salvat que el senyor Penyarroja propugne que ja la celebraven els mossàrabs-. S’ha dit que a l’Horta es va introduïr a mitjans segle XIII, però es tracta d’una dada que no he pogut confirmar. No obstant això, sembla clar que el sant representava un paper important al panteó sagrat dels repobladors ja que el trobem reproduït en alguna de les primeres esglésies que edificaren –pense en l’antipendi de sant Bartomeu i sant Antoni de l’església de la Sang de Llíria (al Camp de Túria) datat al segle XIII. A l’extrem septentrional del país, que és on concentrarem l’atenció, el culte al sant es veié enormement impulsat a partir del sínode de 1311, degut fonamentalment a l’acció de Francesc Paholach, bisbe de Tortosa, qui escampà a tota la diòcesi la celebració de la festa. Així, cap a la fí del segle XIV ja hi existien nombroses confraries: Castellfort, Vilafranca, El Forcall, La Mata, Benassal, Olocau del Rei, etc. Es tracta aquesta, per tant, d’una festa d’origen medieval conformada barrejant l’imaginari popular amb la doctrina eclesiàstica, la qual cosa ha esdevingut en un híbrid desconcertant i fascinant ensems.
Pren com a punt de referència la suposada vida del sant, força coneguda pel que fa als episodis de major amenitat –les temptacions a què el va sotmetre el dimoni al desert i la seua relació amb l’animàlia- que semblen ser els únics que han merescut l’atenció del poble.